Els límits de la competitivitat

El passat 11 de gener va passar un incident entre dos companys d’un mateix equip de la primera divisió espanyola. L’equip en qüestió és el Deportivo de La Coruña (fins fa uns anys un dels equips en millor forma del país) i els companys que van ser protagonistes de l’incident varen ser el porter israelià Dudú Aouate i el porter uruguaià Gustavo Munúa. L’incident va ocórrer després de l’acabament de l’entrenament matinal. Finalitzada la sessió, l’uruguayà Munúa va entrar al vestuari i li va propinar un cop de puny al seu company Dudú Aouate. Aquests jugadors ja havien tingut algunes discrepàncies durant els últims dies perquè el porter israelià es va queixar públicament de la seva suplència en els últims partits del seu equip. El seu entrenador va decidir apartar als dos jugadors de l’equip.

Dies després la fiscalia de la ciutat gallega va decidir entrar d’ofici en l’assumpte (encara que no hi havia denuncia prèvia) i va citar als dos jugadors als jutjats per la setmana següent on hi hauria un judici ràpid. Finalment, el jutge de La Coruña va condemnar a sis mesos de presó a Munúa argumentant que va ser una agressió i no una baralla com defensava el porter uruguaià. No obstant, el jugador no haurà de complir condemna ja que no tenia antecedents penals i la pena li serà commutada per una multa de 3.600€.

Reflexió

No és la primera vegada que passa un episodi com aquest en l’esport d’elit. Però no és gaire normal que l’episodi passi entre dos mateixos companys d’equip. S’ha de mirar detalladament la cooperació que hi ha d’haver en un equip per a que aquest funcioni, però també hem de tenir en compte que en un equip hi ha d’haver competitivitat entre els jugadors. I en aquest cas la competitivitat ha jugat una mala passada tant a Aouate com a Munúa. Crec que arribar a les mans en aquest cas desprestigia molt a l’agressor tant personalment com professionalment. I no només això, el pitjor de tot és l’exemple que poden donar als joves.

No hem d’oblidar que els nois i noies que volen progressar en el món de l’esport es fixen en els seus ídols i aquests haurien de mostrar una imatge molt més esportiva pels futurs esportistes. Hem de tenir en compte que aquests joves seran el futur d’aquests esportistes i es preferible que creixin esportivament en un clima de “no-violència”.

Pel que fa a les reaccions sobre l’incident, em sembla molt ben fet el que ha decidit l’entrenador Miguel Ángel Lotina. Deixar apartats de l’equip a tots dos jugadors em sembla una bona solució al problema. I encara seria millor per l’equip buscar la sortida d’un dels dos porters (o dels dos). Penso que amb aquesta decisió el clima a l’equip millorarà notablement. Tanmateix em sembla una gran decisió la de la fiscalia ja que jutjar aquest incident significa buscar un culpable a la situació i un càstig a complir. I d’alguna manera la intervenció de la fiscalia serveix per “netejar” una mica aquesta situació.

D’altra banda, trobo negativament les reaccions dels dos protagonistes perquè encara no han demanat perdó públicament ni tampoc han signat la pau.

Pautes per al debat

A la classe introduiria un debat sobre la competitivitat i les seves possibles conseqüències. Faria una sèrie de preguntes i demanaria que cadascú que volgués participar argumentés amb arguments vàlids la seva posició. Les preguntes són:

Creus que la competitivitat millora l’esperit d’equip?

Quin és el límit de la competitivitat?

Com tractaries una situació semblant a aquesta?

A favor de qui et posicionés i per què?

Veus d’una manera positiva la reacció de l’entrenador Lotina i de la fiscalia de la ciutat?

Isidre Esteve: un auténtico jugón

Llevaba mucho tiempo esperando el momento de la pasada medianoche. Ese momento en el cuál acabas de leer un libro que quieres disfrutar cada párrafo, cada palabra y cada letra. No te importa volver a atrás y releer de nuevo una frase importante, lo que realmente importa es que te quede claro el mensaje, lo que quiere decir. Pues eso me ha pasado con el libro "La suerte de mi destino" de Isidre Esteve. Por cierto, os recomiendo leer este libro porque os aportará cosas.

He de decir que no he querido leerlo antes porque me lo quería leer de seguida, saboreando el libro al máximo y con la máxima atención. Y también tengo que decir que probablemente ha sido el libro que más me haya transmitido en mi vida. Para quién no haya sentido a hablar de este libro solamente decirle que es un libro que habla de la superación personal narrada en primera persona. E incluso Isidre hace un guiño a la vida, hablando de ella y de lo que le parece. Isidre no ha ganado ningún Dakar, pero eso no importa. Él ya es un ganador. Consiguió vencer a la dama negra como él dice y esquivar la muerte. A base de coraje y superación, Esteve ha querido vivir y disfrutar de los pequeños detalles de la vida. Detalles que seguramente si no hubiera tenido el accidente hubieran pasado inadvertidos por el bueno de Isidre.

Siempre he creído que la superación es una hazaña especial en nosotros. Yo, por ejemplo, no me imagino una vida sin aspiraciones y con lo mínimo para vivir. Superarse es no ponerse límites y esforzarse en ser algo más día a día. Superarse es llegar a un clima de armonía con el propio cuerpo, ser feliz. Superarse es llegar a la cima de la montaña, cruzar un largo puente. Y no tenemos que conformarnos con seguir como estamos, tenemos que luchar cada minuto por ser felices y sentirnos a gusto con nosotros mismos. Personalmente he creído durante mucho tiempo que la superación va ligada con la felicidad y el bienestar. En mi caso, si me supero soy un chico más feliz y me siento más realizado. En fin, alguna persona me dijo en su día que yo valgo para algo más y que mientras hay vida hay esperanza y que siempre hay que luchar. Nunca olvidaré esas palabras porque entre otras cosas, esas palabras teniéndolas en mente siempre me acompañarán hasta el día que deje este mundo.